AGA - Apicultors Gironins Associats2013.04.07
Les abelles viuen temps difícils. La mortalitat d'aquests productius insectes ha augmentat de manera alarmant durant els últims anys. Els científics no tenen una explicació única del perquè. Es culpa en bona mesura a l'ús de determinats productes químics, però els polítics europeus no han aconseguit encara un acord per prohibir-los.
Si algú diu que aquesta primavera hi ha uns 100.000.000.000 (cent mil milions) d'abelles domèstiques treballant en els camps d'Espanya, és possible que molts pensin que exagera. La xifra no és exacta, però no deu estar molt lluny de la realitat, ja que s'estima que al país hi ha prop de 2,5 milions de ruscos i que, com a mitjana, cadascuna pot albergar a la primavera unes 40.000 abelles. Darrere d'uns nombres tan espectaculars s'amaga, però, un problema major: les abelles s'estan morint. "No hi ha una única causa, coneixem molts factors que estan afectant a la salut de les abelles, però estem segurs que el cop de gràcia és l'ús massiu en l'agricultura d'un tipus d'insecticida que altera el comportament dels insectes", explica Carlos Moreno, president de l'Associació Espanyola d'Apicultors. "Les abelles que han estat en camps impregnats amb aquests insecticides es despisten, no saben tornar al rusc i moren", relata aquest experimentat apicultor aragonès. Es refereix a un dels efectes tòxics que s'atribueixen a insecticides del grup dels neonicotinoides, com el imidacloprid, el tiametoxam i la clotianidina. Els nous insecticides se sumen a la llista d'amenaces que poden estar posant en perill un insecte de gran importància en l'equilibri ambiental. A part de ser un dels pocs insectes que compten amb la simpatia dels humans, l'abella és un dels pol · linitzadors més eficients i laboriosos del planeta. De l'activitat d'insectes com les abelles depèn bona part dels cultius que produeixen aliments per als humans. "No són només les abelles les que estan amenaçades, pot semblar una exageració però és un problema que afecta també al conjunt del medi ambient i al futur de la humanitat", manté Jaume Cambra, apicultor i president d'una de les entitats més joves i innovadores del sector, Apicultors Ecològics Associats. Sense necessitat d'exagerar, organismes internacionals com el Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient han publicat estudis alertant dels problemes que afecten l'abella domèstica i l'apicultura. La cova de l'Aranya, a Bicorp (València), conserva un gravat de més de 9.000 anys d'antiguitat en què es pot veure un home penjat d'unes lianes recollint mel d'un eixam d'abelles. El dibuix de Bicorp (declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco el 1998) és una de les mostres més antigues que es conserven de la rudimentària apicultura. Les antigues cultures d'Egipte, Xina i Amèrica Central comparteixen també habilitats en l'explotació de la mel i la cera de les abelles, però fins al segle XVIII no es van començar a desenvolupar les noves tècniques d'apicultura. En 1768, Thomas Wildman publicar a Londres el primer manual pràctic on es descriu un mètode per evitar que els apicultors destrueixin la colònia cada vegada que recullen els productes de les abelles. Gairebé un segle més tard, el 1852, el clergue, mestre i apicultor nord-americà Lorenzo L. Langstroth va inventar i patentar el rusc de quadre mòbil que porta el seu nom i que segueix sent una de les més utilitzades. Langstroth va descobrir molts dels secrets del treball de les abelles dins dels ruscs-per exemple, la distància òptima que s'ha de guardar entre cadascun dels quadres-, i va ser un dels primers apicultors a importar i distribuir als Estats Units la subespècie d'abella italiana (Apis mellifera ligustica), considerada la més útil en apicultura.
Encara que es cregui que només hi ha un tipus d'abella, el cert és que en el món hi ha unes 20.000 espècies, 700 de les quals són autòctones d'Europa. La majoria d'aquestes espècies tenen hàbits poc socials, i només una en tot el planeta s'utilitza comercialment, l'abella melífera o domèstica (Apis mellifera). L'abella de la mel és originària d'Europa, Àfrica i part d'Àsia, i no va ser introduïda a Amèrica i Oceania fins fa 150 anys. Existeixen unes 30 subespècies d'aquesta abella, de les quals, l'abella italiana és la més utilitzada. La vida de les abelles sempre ha estat molt sacrificada-si més no, segons el tòpic dels humans-però fins no fa molts anys s'havia mantingut dins d'un cert equilibri amb l'entorn. Les amenaces naturals de les abelles (malalties, patògens i paràsits) podrien haver multiplicat precisament amb l'ús de les noves tècniques d'apicultura, la massificació de les produccions i les migracions forçades de subespècies, a part de l'impacte dels productes químics. En les dècades dels 50 i 60 del segle passat, quan van aparèixer insecticides com el DDT, les abelles van haver de superar problemes importants a tot el món, però "a Espanya, per exemple, l'amenaça més greu a l'apicultura moderna va sorgir a principi dels anys 80, amb l'arribada de la varroa ", recorda Jaume Cambra. La varroa (Varroa destructor) és un àcar semblant a una aranya que mesura només 0,4 mil · límetres de diàmetre i s'adhereix al cos de les abelles adultes o de les larves provocant el seu debilitament i mort. Va ser descoberta en Java el 1904 com a paràsit de la subespècie apis cerana, però fins a mitjan segle XX no va començar a estendre en forma de plaga. Els primers casos de varroasi a Europa es van registrar a Rússia a principis dels anys 50. A Espanya, els primers casos documentats són de 1984. Diversos estudis indiquen que la varroa va arribar a Estats Units el 1987 a través d'una importació d'abelles procedents de Rússia. La varroasi és només un exemple de les múltiples malalties que afecten una espècie que a ulls de inexperts sembla viure en un món feliç i ordenat a l'estil de les històries de l'Abella Maya (que, a part de les vespes, tenia molt pocs enemics) . La realitat és molt diferent. Els manuals especialitzats descriuen desenes de malalties i paràsits de les abelles domèstiques. En alguns casos, l'amenaça es controla de manera natural, en altres, els apicultors es veuen forçats a aplicar tractaments químic-veterinaris o eliminar les colònies afectades per evitar l'extensió de les malalties. "Quan semblava que es començava a estabilitzar el problema de la varroa, va arribar la nosema i vam tornar a la crisi de desaparició massiva d'abelles", recorda Jaume Cambra. La nosema (Nosema apis) és un microorganisme paràsit que afecta l'aparell digestiu de les abelles obreres, els abellots i de l'abella reina. La malaltia causada per aquesta espècie de fong o espora, la nosemosis, causa la mort prematura d'abelles per debilitat i inanició. Aquest patogen va ser detectat per primera vegada a les abelles a Espanya el 2004.
La llista de paràsits i malalties de les abelles és sorprenentment llarga, però encara es queda curta si es compara amb l'amenaça d'alguns insecticides. "Fa anys, quan fumigaven un camp amb insecticides podíem veure si afectava les abelles perquè les trobàvem mortes en grans quantitats. Ara és diferent: el rusc es queda sense abelles i no sabem on són ", assegura Cambra. La manca de certeses sobre les causes de la gran mortalitat d'abelles detectada en diverses zones del planeta durant l'última dècada ha portat als especialistes a utilitzar la denominació genèrica de síndrome del col · lapse dels ruscs. Es creu que el problema té un origen divers, però molts experts coincideixen que els insecticides estan tenint un paper important en aquesta crisi. El gener passat, l'Agència Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va publicar un informe en què alertava a la Comissió Europea (CE) dels efectes nocius per a les abelles de tres insecticides neonicotinoides (imidacloprid, tiametoxam i clotianidina), fins i tot quan les dosis que poden arribar als insectes i les seves larves estan per sota del límit letal. No era la primera vegada que estudis científics posaven en qüestió la seguretat d'aquests insecticides. De fet, les primeres acusacions dels apicultors van motivar que el govern francès prohibís de forma cautelar ja el 2004 l'ús d'aquests insecticides en alguns cultius que poden ser visitats per les abelles. Itàlia i Alemanya han adoptat restriccions parcials similars durant els últims anys. La Comissió Europea (UE) estudia una prohibició similar per dos anys per a l'ús d'aquests insecticides sospitosos, però, de moment, no ha aconseguit una majoria suficient per posar en pràctica la proposta. Algunes empreses químiques han negat que els neonicotinoides siguin els causants de la síndrome del col · lapse dels ruscs però, a part d'informes com el de l'EFSA, existeixen estudis reconeguts internacionalment que demostren l'impacte d'aquests productes en abelles i borinots. La revista Science, per exemple, va publicar el març del 2012 dues de les investigacions més detallades sobre aquest problema. En un d'aquests treballs, un equip d'investigadors de la Universitat de Stirling (Regne Unit), liderat pel professor Dave Goulson, va exposar colònies de borinots a nivells baixos de neonicotinoides per després estudiar el seu comportament durant sis setmanes en condicions naturals, en comparació amb borinots no exposats a insecticides. Van comprovar que les colònies dels insectes lleument contaminats eren entre un 8% i un 12% més petites que les altres.
En un segon experiment, especialistes de l'Institut National de la Recherche Agronomique de França van posar microxips de radiofreqüència al tòrax d'abelles per estudiar el seu comportament a la sortida i el retorn a les arnes. Les abelles tractades amb productes químics van ser entre dues i tres vegades més propenses a morir mentre es trobaven fora del seu niu. Com diuen els apicultors, els científics dedueixen que l'insecticida interfereix en el sistema d'orientació que facilita a les abelles tornar al seu rusc. La comunitat científica comença a tenir evidències de la perillositat per les abelles d'alguns usos dels tres insecticides sospitosos, encara que l'abast i la gravetat d'aquests efectes estan encara en discussió. El febrer passat, Lynn Dicks, professora associada de la Universitat de Cambridge (Regne Unit), publicava una columna a la revista científica Nature criticant les "exageracions" dels mitjans de comunicació i grups ecologistes. "Afirmar que la prohibició dels neonicotinoides a Europa salvarà les abelles de l'extinció és absurd. Malgrat que en alguns països s'ha detectat una reducció d'abelles de la mel d'ús comercial, aquesta espècie està àmpliament distribuïda, i no sembla imminent el risc d'extinció ", indicava aquesta experta en estudis sobre medi natural. Dicks recordava que hi ha altres espècies d'abelles que sí estan en risc d'extinció, però no per l'ús de neonicotinoides sinó per malalties o per la pèrdua del seu hàbitat natural.
LES AMENACES DE LES ABELLES Els especialistes consideren que són diversos els factors que amenacen a les abelles i estan darrere de l'anomenat síndrome del col · lapse dels ruscs. * PARÀSITS * VESPES En època d'alimentació de les larves, els seus plats preferits són les fruites madures i les abelles, a les quals ataca en ple vol oa l'entrada dels ruscs. Els apicultors francesos expliquen que les vespes sobrevolen les arnes, i alguns informes indiquen que un grup de vespes pot acabar amb tota una rusc en pocs dies. "Si la nova vespa s'adapta a tota la Península, l'impacte sobre l'apicultura pot ser molt greu", explica Carlos Moreno, president de l'Associació Espanyola d'Apicultors. * NEONICOTINOIDES * CANVI CLIMÀTIC Font: magazinedigital Segueix-nos a Facebook: https://www.facebook.com/groups/grupoaga/ |
Ultimes novetats
|
AGA al FACEBOOK