AGA - Apicultors Gironins Associats

•  Correu

La Varroasis o Varroatosis, és una parasitosi externa i contagiosa, que afecta tant a la cria com a les abelles adultes. La malaltia és causada per l'àcar Varroa destructor (anteriorment jacobsoni) i és la més temuda pels apicultors al món.

El àcar Varroa destructor va ser reportat per primera vegada el 1904 per Jacobsoni, qui va trobar els paràsits en les abelles Apis cerana a l'illa de Java. Posteriorment, Oudemans presentar una descripció detallada. En dates recents, diversos estudis han indicat que la Varroa causant de greus danys en l'apicultura occidental difereix genèticament de Varroa, denominant-se a aquesta nova espècie Varroa destructor. Aquests treballs assenyalen que probablement les investigacions fetes per descriure la biologia i control de la Varroa (especialment a Europa i Amèrica del Nord), s'hagin realitzat sobre Varroa destructor.

ETIOLOGIA.

- Varroa és un paràsit artròpode, de la classe dels aràcnids i de l'ordre dels àcars (paparres). La femella mesura 1.6 mm d'ample per 1 mm de llarg, pel que és visible a simple vista (de la mida del cap d'una agulla). El seu cos està recobert per una forta membrana de quitina de color castany vermellós (marró). El paràsit és bastant pla en sentit dors-ventral i té una forma ovalada, posseeix 4 parells de potes, les 2 anteriors tenen funcions tàctils i olfactives, mentre que la resta d'elles serveix per a la locomoció de l'àcar. El mascle és més petit i de color blanquinós. La femella pot viure sense aliment fora del seu hoste fins a 9 dies i fins a 30 dins de cria operculada en una bresca a temperatura ambient. En condicions normals viuen en mitjana de 90 a 100 dies.

Epizootiología.
- L'àcar Varroa destructor, es va trobar per primera vegada a les abelles Apis cerana a l'illa de Java al sud d'Àsia, on hi ha un equilibri biològic entre el paràsit i el seu hostatger. A la dècada dels anys 60 es reporta per primera vegada la infestació de colònies d'abelles Apis mellifera per Varroa, causant-los greus danys.

La seva dispersió a la resta d'Àsia, Europa, nord d'Àfrica i Orient Mitjà, es produí en forma accelerada a causa de la mobilització de ruscos poblats, material biològic apícola i la migració natural d'eixams. Posteriorment es va detectar a Amèrica del Sud, els Estats Units d'Amèrica i Canadà possiblement per la introducció d'abelles reines.

La Varroatosis afecta les 3 castes d'abelles mel · líferes i les seves cries, tenint especial predilecció per les larves de abellots. Aparentment les condicions que afavoreixen un major contacte físic entre les abelles, permeten que els nivells d'infestació augmentin en una colònia.

A Europa i els països amb hiverns prolongats, la Varroasis es manifesta severament al final de les èpoques de mal temps. Als països tropicals els nivells d'infestació s'incrementen durant les pluges. Les pèrdues econòmiques causades per la Varroasis varien amb la durada de la infestació, la forma en què les abelles són manejades, les mesures que es prenguin per reduir el nombre de paràsits, la presència d'altres agents patògens i la regió en què estan ubicades les ruscs; generalment la taxa de mortalitat en un apiari infestat és progressiva i va en augment any amb any si no es prenen mesures de control.

La disseminació de la Varroasis d'un rusc a una altra o entre apiaris es propicia per mitjà dels abellots que entren lliurement als ruscs, igual que les obreres que tornen del camp i s'equivoquen de rusc, així com pel pillatge i la presència d'eixams silvestres malalts.

L'apicultor també pot escampar la parasitosi a intercanviar bresques entre arnes, a l'introduir eixams d'origen desconegut a un rusc, o en canviar reines adquirides d'un viver malalt.

PATOGÈNIA.

- Un cop infestada una colònia, s'inicia el procés reproductiu dels àcars. La Varroa femella fecunda, abandona l'abella adulta de la hemolimfa s'ha alimentat i penetra en una cel.la de cria (d'aproximadament 5 a 6 dies d'edat) a punt de ser operculada (entre 24 i 48 hores abans de la operculación) tenint especial predilecció per la cria dels abellots. Dos dies després de la operculación (60 hores després d'haver ingressat a la cel · la) i pel que sembla només després d'haver succionat hemolimfa de la larva, comença la ovoposició, la femella posa de 3 a 7 ous amb un interval de temps al voltant de 30 hores entre un i altre. Els ous donen lloc a nimfes a les 48 hores d'haver estat posats, generalment el primer ou s'origina a un mascle i els altres a femelles, les nimfes comencen a alimentar-se de l'hemolimfa de la cria i es converteixen en adults 3 a 4 dies després en el cas dels mascles, o en 5 a 6 en el cas de les femelles, de manera que el període complet de metamorfosi triga de 5 a 6 dies en els mascles i de 7 a 8 en les femelles. L'aparellament dels àcars es porta a terme dins de la cel · abans que l'abella emergeixi. Els mascles moren per inanició (ja que el seu aparell bucal es converteix en un òrgan ejaculador impedint alimentar-se) i les femelles surten amb l'abella adulta quan emergeix. La femella del Varroa, posseeix una espermateca similar a la de les abelles, on emmagatzema els espermatozoides del mascle.

En les abelles adultes, la femella del Varroa busca les zones toves, menys queratinitzades per perforar i xuclar la hemolimfa del seu hoste. Entre aquestes zones tenim les membranes intersegmentals dels primers segments abdominals, les articulacions, la base de les ales i les àrees entre el cap i el tòrax i entre aquest últim i l'abdomen, pel que és comú observar en aquestes zones. Temps després (variable), la femella deixa a l'abella parasitada per ovopositar en una cel · amb cria, de manera que el cicle es reinicia. Les femelles adultes del àcar poden viure de 2 a 8 mesos a l'interior del rusc, depenent de l'època de l'any, vivint menys temps quan les condicions ambientals són propícies per al pecoreo de mel i pol · len (és per això un problema seriós en països amb llargs hiverns).

El dany provocat pels àcars a les abelles és de caràcter físic i tòxic-infecciós. Físic per l'hemolimfa que xuclen de la seva hoste i tòxic infecciós perquè les ferides que causen per alimentar-se, propicien l'entrada de toxines i la transmissió de microorganismes causants de malalties com cria podrida americana, cria podrida Europea i fungosis com la cria de calç i la cria de pedra a les larves, així com d'aquesta última i paràlisi en les abelles adultes. Anteriorment es creia que el dany físic era la causa principal de l'afebliment i mort de la colònia, però, els estudis més recents indiquen que el dany físic no és tan important com el tòxic infecciós, ja que s'ha comprovat que la Varroa pot ser portadora de virus patògens per a les abelles o exacerbar el dany d'altres que solen ser poc nocius. En termes generals, una abella infestada viu la meitat del temps que una sana, per això, quan el nombre d'abelles infestades en una colònia és alt, els danys ocasionats per la malaltia són dramàtics. Cal esmentar que perquè els nivells d'infestació de la Varroasis dins d'una colònia d'abelles arribin alts percentatges, es requereix de diversos mesos o diversos anys a partir de la invasió inicial i que els factors mediambientals, el maneig de la "raça" d'abelles afectades juguen un paper molt important en la progressió, estabilització o eradicació de la parasitosi. Les abelles d'origen africà, han demostrat ser més resistents a la Varroasis que les d'origen europeu:

Es creu que aquesta resistència es deu al fet que per una banda, tant la seva metamorfosi com el seu temps de vida mitjana és més curt que el de les abelles europees, el que afavoreix menys el cicle de vida de l'àcar, d'altra banda se sap que les abelles africanes tenen menors nivells d'hormona juvenil (HJ) en la seva hemolimfa. L'hormona juvenil afavoreix la reproducció dels àcars.

QUADRE CLÍNIC.

- La parasitosi comença sense signes visibles de malaltia, pel que l'apicultor no s'adona de la seva presència. Per quan es manifesta, és per que el cas ja comença a ser greu, entre els principals signes que podem observar hi ha els següents:

La colònia es debilita, les abelles es mostren "nervioses" (inquietes), s'observa la presència d'un o diversos àcars en el cos d'algunes abelles (això no és fàcil de detectar ja que els paràsits s'amaguen gairebé totalment entre els segments abdominals ), hi ha mortaldat en la cria, algunes abelles emergeixen amb malformacions a les ales, potes abdomen i tòrax; altres abelles no tenen ales o no les poden estendre.

Generalment les abelles malformadas són tretes del rusc i s'observen arrossegant en la piquera. És notòria la reducció en la mida del cos d'aquestes abelles. Les obreres parasitades, s'observen fregant les seves potes en les zones del cos on estan els paràsits per desfer-se'n, o bé en moltes ocasions refreguen seu cos en les parets d'una cel · la ficant el cap i tòrax en aquesta. Si s'obre una número (especialment les de abellots que són les més afectades), podran observar àcars en diferents etapes de desenvolupament.

És notori també que la quantitat de abellots decreix.

DIAGNÒSTIC.

- A causa dels danys que ocasiona la Varroa i que a la data no és possible la seva eradicació, és important que l'apicultor mantingui les seves ruscs amb petites quantitats d'àcars (infestacions baixes) que afectin al mínim la seva producció. Per avaluar el grau d'infestació de Varroasis en els ruscs, es pot efectuar qualsevol de les següents proves:

Diagnòstic en la cria:
Es basa en la recerca dels àcars en cel · les de cria operculada, preferentment de abellots i en absència d'aquestes en les d'obreres. Per a això, es destapa el rusc i s'extreu un bastidor que tingui cria operculada. Amb pinces de dissecció o pinta de soperculador, es trenca l'opercle, es treuen les pupes i es revisen acuradament, així com el fons de les cel · les buscant els àcars. Cal inspeccionar almenys 50 cel · les operculadas i de trobar àcars s'anota el nombre de cel · les afectades, així com la quantitat de pupes observades. Per a la determinació del grau d'infestació en la cria s'aplica la següent fórmula:

No de cel · les amb varroas
% De Infestació =
--------------------------------------------
= X 100
No de cel desoperculadas

Mètode de xarol: Per a aquest mètode es requereix l'ús de safates formades amb triplay o fribracel de 3 mm de gruix de 33 x 45 cm, amb un marc de 2 cm de gruix per un alt, obert en un dels seus costats curts; la cara superior de la safata (la mateixa que té el marc), es cobreix amb una malla sedàs quadriculada (8 quadres per polzada lineal), de tal manera que es forma un espai entre la malla i el triplay, en el qual s'introduirà un full de paper, cartronet o cartolina blanca impregnada de greix vegetal i / o oli automotriu. Al pis del rusc, es col · loca la safata amb el paper greixat, evitant obstruir completament la piquera, es deixa per espai de set dies. Transcorregut aquest temps es retira, amb molt de compte s'extreu la cartolina i es revisa per detectar la presència d'àcars. Amb aquesta tècnica no s'obté un percentatge d'infestació, sinó una estimació de la població de varroas al rusc, a través del recompte dels àcars que moren diàriament en forma natural, per tal motiu és important que per a aquest fi no s'usin acaricides . Per obtenir aquest resultat, es fa la lectura de les varroas a la cartolina i s'aplica la fórmula següent:

No de varroas trobades
Varroas mortes per dia = __________________________
Dies d'exposició de la safata
Amb el resultat obtingut, es prendran en compte els següents criteris:

- De 5 varroas per dia = infestació baixa
6 - 10 varroas per dia = infestació mitjana
+ De 10 varroas per dia = infestació alta

Diagnòstic en les abelles adultes (Prova de David De Jong): Aquesta tècnica és molt senzilla i econòmica, per a això, es prepara un recipient per a "colar" abelles el qual s'elabora amb una ampolla de plàstic, a la qual es talla el fons i se li col · loca una malla garbell (amb quadres de 4 mm per costat) a l'extrem de la boca. Es tapa l'ampolla, s'inverteix de la seva posició normal i s'omple fins a la seva part mitjana amb aigua sabonosa. Del centre del rusc, es pren una mostra de 200 abelles (emprant el colador) i s'agita durant 3 a 5 minuts. Es destapa i s'aboca el líquid sobre un drap blanc col · locat sobre un recipient de boca ampla. Les abelles romandran a l'ampolla detingudes per la malla sedàs, el líquid entra al recipient de boca ampla i els àcars quedaran sobre el drap blanc on podran ser identificats fàcilment. La fórmula per avaluar el percentatge d'infestació és la següent:

No de Àcars col · lectats
% De infestació
------------------------------------------
= X 100
No de Abelles en la mostra

Les observacions en camp han indicat que el recomanable és mantenir infestacions el més proper possible a zero, considerant-se que quan s'assoleixin percentatges superiors al 10% caldrà un tractament de tipus químic a la brevetat possible.

És convenient que per a qualsevol dels tres mètodes de diagnòstic es seleccioneu l'atzar una de cada 5 ruscos per obtenir una mitjana per apiari).

TRACTAMENT.
- La lluita contra aquest paràsit és obstaculitzada per diverses característiques biològiques de l'àcar que fa difícil trobar un tractament ideal. Dins d'aquestes característiques es troben les següents:

a) Paràsita al mateix temps a la cria ia les abelles adultes.

b) La seva metamorfosi és de 2 a 2,5 vegades més curta que la de les abelles, per la qual cosa les noves generacions dins de les cel · les operculadas són molt més abundants en àcars i sobretot protegides dels acaricides emprats en el tractament de la malaltia.

c) Els àcars desenvolupen ràpidament resistència als fàrmacs que fins ara s'han emprat.

S'han assajat al voltant de 150 remeis per tractar la malaltia, però cap és 100% efectiu.

Molts productes químics que s'han utilitzat mostren efectes col · laterals indesitjables, alguns són molt tòxics, mentre que altres són cancerígens, mutàgens, etc.

A causa de que totes les substàncies emprades actuen sobre els àcars que es troben sobre el cos de les abelles adultes, no tenint cap efecte sobre els que es troben dins de les cel · les de cria operculada, el tractament ideal és el que comprèn l'ús d'un acaricida que extermini els paràsits de les abelles adultes, en combinació amb l'eliminació de cria operculada (per trencar el cicle biològic de l'àcar).

1. Eliminació de Cria operculada.

- Eliminar la cria pot ser tan perjudicial com el paràsit mateix, per això s'ha d'elegir correctament la tècnica o mètode a seguir. Dins d'aquests el més recomanable és el del "Bresca de abellots", el qual es basa en el comportament de Varroa, que per la seva reproducció prefereix les cel · les d'abellots en un 90% i en un 10% a les obreres. Procediment: Per a això s'utilitza un quadre amb cera estampada per cel · les de abellots o bé una guia de cera perquè les abelles construeixin la bresca. En l'època propícia per a la producció de abellots, es col · loca el quadre a la cambra de cria durant 17 dies. Transcorregut aquest temps, es retira i es procedeix ja sigui a l'eliminació de les larves i pupes desoperculando la cria i destruint amb un rentat a pressió, o bé a fondre les bresques amb tot i cria.

2. Utilització de Acaricides.

- Malauradament, cap dels productes que s'han provat fins ara tenen un 100% d'eficàcia, però, diversos d'ells sobrepassa el 95%. És convenient que en una zona enzoòtica s'alterni l'ús d'acaricides any amb any, per evitar la resistència del paràsit. En els últims anys, s'han provat diverses substàncies d'origen natural per al control d'aquest paràsit, aquestes tenen l'avantatge de no contaminar la mel ni ser perjudicials a les persones; lamentablement la seva eficàcia varia depenent de la seva dosi, mètode d'administració característiques ambientals etc., per la qual cosa l'apicultor ha d'avaluar els nivells d'infestació de Varroa en els seus ruscs per determinar el grau d'èxit del seu tractament quan s'apliqui aquest tipus de productes.

Davant la diversitat de productes que s'han emprat per al control de la Varroasis i atesos els riscos potencials del seu ús, la Secretaria d'Agricultura, Ramaderia, Desenvolupament Rural, Pesca i Alimentació ha implementat mecanismes per a l'avaluació i registre d'aquells acaricides que garanteixin un bon control de la Varroasis, a més que siguin innocus a les abelles i al productor. Entre els acaricides més efectius i amb menys inconvenients, tenim els següents:

a) Cimiazole.
- Apitol de Novartis, es presenta a una concentració del 17.5%. La dosificació recomanada és de 2 grams del producte per rusc i s'administren en xarop de sucre.

b) Tao
- Fluvalinato.
- Apistan de Novartis, es presenta en tires de PVC impregnades amb la substància activa. Per al tractament de les arnes es col · loquen 2 tires del producte per rusc, entre 3r i 4t de cada costat de la càmera de cria i es deixen per 6 a 8 setmanes.

c) Flumetrina.
- Bayvarol de Bayer, també es presenten en tires de PVC. En aquest cas, es col · loquen 4 tires per rusc, repartides a la cambra de cria i es deixen per espai de 6 a 8 setmanes.

d) Àcid fòrmic.
- Api-Plus de Pronabive, aquesta substància és un producte natural, per tant no contamina la mel, característica que el col · loca com l'únic acaricida autoritzat per al control de la Varroa en la producció de mel orgànica. La presentació comercial és en bosses de 80 mil · lilitres d'àcid fòrmic al 65%, amb un dispositiu que permet el seu alliberament gradual i una òptima concentració a l'interior del rusc. Per al tractament de les arnes es col · loca una bossa del producte a la cambra de cria i es deixa per 4 dies; transcorregut aquest temps se substitueix per una nova i així successivament fins a completar 16 dies (4 bosses en total).

e) Amitraz.
- Colmesán, per a la seva aplicació s'humiteja amb 0.5 mil · lilitres del producte (per rusc), material absorbent (paper, tela, etc.) I es col · loca al fumador encès, quan allibera fum blanc, s'apliquen 5 glopades al rusc. Per obtenir bons resultats s'ha de repetir aquest procés 3 vegades amb intervals de 5 a 7 dies.

És molt important que l'apicultor estigui conscient del risc que per a la salut humana pot implicar l'ús d'acaricides, de manera que no apliqui aquests productes prèviament a l'inici de les floracions ni durant aquestes evitant la contaminació dels productes. Així mateix, és molt convenient l'establiment d'una calendarització regional de tractaments, procurant que s'administrin simultàniament en el 100% dels ruscs per evitar reinfestacions.

És molt probable que al pas del temps sorgeixin noves alternatives de control químic, ja sigui amb molècules sintètiques oa partir de productes naturals, per la qual cosa l'apicultor ha d'informar degudament de la incorporació d'aquests al mercat per mantenir controlada la parasitosi.

Definitivament el millor control de la Varroasis només s'aconsegueix amb la participació de tots els productors realitzant en forma integral les següents pràctiques:

- Mesurament de graus d'infestació de Varroa.
- Aplicació del control biològic.
- Substitució periòdica d'Abelles Reina.
- Control de fonts d'reinfestació.
- Tractament amb productes químics alternats amb controls biològics.
- Eliminar o fusionar ruscs febles.
- Diagnòstic i control de les altres malalties de les abelles.

Un tret fins al moment inexplicat, ha estat la disminució i increment que en forma d'ones es presenten en el nombre d'escarabats en un apiari. A Geòrgia i Florida s'ha notat que el nombre d'escarabats en un apiari s'incrementa notablement l'endemà d'haver estat treballat. Això suggereix que les olors del rusc actuen sobre la reproducció.

Font: SAGARPA
Segueix-nos a Facebook: Apicultors Gironins Associats
Segueix-nos a twitter: @AGA_Catalunya