Malalties parasitàries de les abelles adultes: Acariosi

Detalls

Categoria: Articles especialitzats enfermetats

Publicat el Dimecres, 03 Juliol 2013 14:08

Vist: 51249

Malalties parasitàries de les abelles adultes: Acariosi
La Acariosi, Acariasis o Malaltia de l'Illa de Wight, és una parasitosi de les tràquees de les abelles adultes, causada per l'àcar Acarapis woodi (Renie).

L'àcar va ser identificat per primera vegada en abelles procedents de l'illa de Wight al Canal de la Manxa, En 1905 es va presentar una mortaldat inusual en aquesta Illa, el que després va continuar en totes les regions de la Gran Bretanya on existien apiaris, per a 1920 , s'havien perdut gairebé el 90 per cent de les colònies d'a bejas d'Anglaterra. Els apicultors van adjudicar aquesta severa pèrdua a la acariosi, però, avui dia, aquesta asseveració s'ha posat en dubte per molts autors ja que pel que sembla va haver a més altres factors implicats com diverses malalties i males condicions climàtiques.

A Mèxic, la Acariosi ocasionar els primers anys després de la seva detecció el 1980, greus pèrdues econòmiques per als apicultors.

En l'actualitat no es tenen estudis que permetin avaluar els danys ocasionats i pel que sembla s'ha establert un equilibri entre el paràsit i les abelles.

ETIOLOGIA.
- El Acarapis woodi (Rennie), és un paràsit microscòpic de la classe dels aràcnids i del ordre dels àcars (paparres). Igual que la majoria dels àcars, té 4 parells de potes. La mida dels àcars és variable, la femella mesura de 120 a 150 micres de llarg per 60 a 80 d'ample, el mascle és més petit i mesura de 80 a 100 micres de llarg per 40 a 60 d'ample. Les formes immadures (ous i nimfes) moltes vegades són més grans que els adults. El Acarapis woodi està dotat de gran quantitat de bolets (pèls tàctils) que l'ajuden a localitzar els espiracles ia traslladar en diferents regions anatòmiques de l'abella.

Epizootiología.
- És possible que Austràlia i Nova Zelanda continuïn lliures d'aquesta parasitosi (potser perquè els àcars no s'han buscat profusament).

La acariosi afecta les tres castes d'abelles mel · líferes. L'àcar paràsita el sistema traqueal i els sacs aeris del tòrax de les abelles, la infestació s'inicia en abelles menors de 6 dies d'edat, abelles de més edat són immunes a la penetració de l'àcar als seus tràquees, la raó d'aquesta immunitat no ha estat encara ben aclarida, però es creu que es deu al enduriment dels pèls que envolten els espiracles (obertures) del primer parell de tràquees toràciques per on normalment penetren els paràsits.

Els alts nivells d'infestació, es fan més aparents després de llargs períodes de confinament de les abelles dins del seu rusc, la qual cosa ocorre després de l'època de pluges, vents, gelades, pobre floració, etc., A causa que el contacte entre les abelles és més estret ja que la seva major longevitat permet que es desenvolupin més àcars en els seus tràquees.

La transmissió de la acariosi s'afavoreix amb els mals manejos de l'apicultor, amb les abelles pilladoras i amb els eixams. La manera més freqüent en què la malaltia arriba a un apiari sa en zones lliures del problema, és a través de la migració d'eixams o per la compra d'abelles reina malaltes.

Els àcars no són capaços de sobreviure sense un hoste viu per més de 2 o 3 hores, per això ni la mel ni l'equip són fonts de contaminació.

PATOGÈNIA.
- Les abelles joves (menors de 6 dies), són infestades per l'àcar femella quan és estableixen contacte físics amb abelles parasitades de més edat. El Acarapis woodi passa dels pèls del tòrax de l'abella malalta als de l'abella susceptible als quals se subjecta amb l'ajuda de les ungles. Posteriorment i guiant-se per les corrents d'aire produïdes pels moviments respiratoris de l'abella, troba l'espiracle d'una tràquea del protòrax, a través del qual penetra.

Un cop a la tràquea, la femella ovoposita (entre 5 i 7 ous), els ous eclosionen i donen lloc a nimfes als 3 a 6 dies i les nimfes muden i es converteixen en adults proximadament 2 setmanes després de posats els ous. Els adults copulen a l'interior de les tràquees i les femelles fecundades poden donar lloc a la següent generació en la mateixa tràquea o bé surt d'aquesta, per infestar a altres abelles. L'abella transmissora sempre és major als 14 dies d'edat. Les infestacions poden ser unilaterals (paràsits en una tràquea protorácica) o bilaterals (en ambdues tràquees protorácicas).

Tant les nimfes com els àcars adults, s'alimenten de l'hemolimfa de l'abella, mateixa que succiona de les parets de les tràquees, les quals perforen amb l'ajuda dels seus ganxos mandibulars, el que origina les lesions de queratinització i melanización que es consideren patognomòniques (típiques), per al diagnòstic al laboratori. La insuficient provisió d'oxigen als músculs de vol a conseqüència de l'obstrucció de les tràquees amb àcars, explica el per què les abelles perden habilitat per volar, a més, s'observa un debilitament general de l'insecte hoste com a resultat de la presència de toxines alliberades pels paràsits i per l'hemolimfa perduda.

El temps de vida d'una abella malalta és d'aproximadament 30% més curt que el d'una abella sana, tal com ho van demostrar els treballs de Bailey i més recentment, els de Wilson.

QUADRE CLÍNIC.
Els signes clínics de la avariosis no sempre s'observen i generalment només són evidents quan els nivells d'infestació són molt alts (més de 50%). Entre les manifestacions clíniques tenim les següents: Les abelles s'observen amb les ales dislocades, abanicándolas sense aconseguir volar, el seu abdomen s'aprecia distès, hi ha abelles mortes o moribundes davant les piqueras i algunes es veuen grimpant les fulles de la pastura o altres herbes; altres abelles presenten el tòrax desproveït de pelets pel que es veu negre i brillant, és notori també que les abelles malaltes perden l'instint de picar. Aquesta síndrome apareix en dies amb baixa temperatura a l'ombra, en colònies altament infestades que han passat per un prolongat període de tancament, però, no és exclusiu de la avariosis ja que pot també observar-se en casos de fam, enverinament per insecticides o per consum d'aliments fermentats en excés, canvis bruscos en la temperatura ambiental o en casos d'altres malalties com la Nosemiasis, la Amebiasi i la paràlisi.

DIAGNÒSTIC.
Encara que l'època de l'any, les condicions climàtiques i el quadre clínic (quan s'observa) ens poden orientar cap al diagnòstic, aquest no pot establir-se amb certesa a nivell de camp. És necessària l'ajuda del laboratori, pel que per a establir es recomana un mostreig anual dels apiaris prenent març abelles adultes de l'entrada de cada rusc, les quals es dipositen en un flascó amb alcohol al 70%. S'escriuen les dades del propietari i l'abellar amb llapis en un tros de paper que s'introdueix a l'envàs i s'envia al laboratori.

TRACTAMENT.
Probablement la solució per exterminar els àcars de les tràquees a llarg termini serà el desenvolupament de línies d'abelles resistents al seu atac. En l'actualitat s'utilitzen diferents quimioteràpics que tenen avantatges i desavantatges. En alguns casos funcionen millor uns que altres, però encara no hi ha el medicament ideal, es requereixen més treballs de recerca sobre això. Entre els productes que s'han utilitzat a Mèxic, tenim:

• Mentol Sintètic o Natural. Els cristalls de mentol es poden proporcionar sols o diluïts en alcohol etílic. Quan s'utilitzen sols, es posen 30 gr. dins d'una bosseta de niló a la qual se li punxa amb un clau primet, això permet l'evaporació gradual del mentol, impedint al mateix temps que les abelles el treguin del pis del rusc on s'introdueix per la piquera. La bosseta haurà de reemplaçar cada vegada que el producte s'hagi evaporat i s'ha de mantenir aquest procediment durant un parell de mesos abans de la floració principal. L'altra forma és diluint 400 gr. de cristalls de mentol en 1 litre d'alcohol etílic al 70%. Es remulla un drap o un altre material absorbent amb aproximadament 80 cc (ml) de la dilució i s'introdueix al pis del rusc. El tractament s'ha de repetir per 4 ocasions cada 2 setmanes. Els avantatges d'aquest producte són que és mitjanament actiu (manté els nivells de la malaltia per sota del 15%) i és fàcil d'aplicar els seus desavantatges resideixen que és costós i que causa molt estrès en les colònies d'abelles, les que poden abandonar el rusc.

• Àcid fòrmic. El producte comercial és el Apiplus i compta amb registre de la SAGARPA, pel que la seva feina està subjecte a les indicacions del laboratori que el produeix.

Les mesures de maneig tendents a mantenir les colònies fortament poblades, contribueixen al control de la malaltia. Cal evitar el trasllat de ruscos poblades i abelles reines de zones afectades a zones lliures, per disminuir la disseminació de la acariosi.

La acariosi és difícil d'eradicar un cop adquireix un caràcter enzoòtic, per això es recomana que en zones on la malaltia és prevalent, s'efectuï un mostreig de tots els apiaris almenys una vegada per any, amb prou temps abans de la floració , per tractar tots aquells apiaris que mostrin nivells d'infestació del 35% o superiors, ja que hi ha una correlació positiva entre baixa productivitat i nivells de varroasi majors al 35%.

Font: SAGARPA
Segueix-nos a Facebook: Apicultors Gironins Associats
Segueix-nos i twitter: @AGA_Catalunya

• < Anterior
• Següent >